Casa d'Empara

A primers de 2020, amb una pandèmia incipient, els gestors que anàvem al davant de les entitats havíem de fer una tria important: optar per la proactivitat o per la reactivitat. Hi havia altres tries, és clar: preservar l’economia empresarial, cuidar persones, preparar equips humans... però al final tot es circumscriu a la tria anterior: proactivitat vs reactivitat. Multitud d’entitats varen sortir del pas amb pocs o cap mitjà, administracions que responien com podien a una demanda social i sanitària descontrolada i creixent, persones que aplicaven la bona voluntat per afrontar una situació pandèmica desconeguda i generadora d’incertesa, etc. El resultat de les entitats va ser dispers. Com no pot ser d'altra manera, em nego a pensar que els mals resultats anessin inexorablement lligats a una falta d’acció (igualment, els bons resultats no foren patrimoni exclusiu de visionaris que “ sabien com fer-ho tot bé ”). Entitats que es van deixar la pell sobre el terreny, acabaren t

Un familiar me puso un mote, me llamó “ doctor residencia ”. Es un mote que creo me gané a pulso. Pero ahora que no sólo trabajo en un servicio hospitalario, sino también en una residencia, llevo mejor. Es más lo llevo con orgullo. Pero de dónde viene el mote de “doctor residencia”. Pues de cuando hacía consultas de demencia al principio de mi experiencia laboral como adjunto. Y es que muchas veces en estas situaciones se plantea un tema difícil de plantear, como es el de cuándo ingresar en una residencia . Tengo que reconocer, que a veces me pongo tan pesado, recomendando el ingreso residencial, que con un familiar me gané el famoso título de “doctor residencia”. Hasta me llegó a preguntar si es que era el propietario o tenía algún beneficio. La verdad es que hasta este momento no soy propietario, ni creo que lo seré. Pero eso sí, ya he trabajado en varias, un par de ellas dependen directamente del hospital donde trabajo. La duda de si ingresar en residencia sé que quizás

La història de la Casa d’Empara és indestriable de la comunitat de les Filles de la Caritat i, per extensió, del carisma de Sant Vicenç de Paül.           Avui, 27 de setembre, dia de Sant Vicenç, em sembla convenient fer una breu nota històrica del pas de les Filles de la Caritat per la casa. Tot comença el 14 de juliol del 1872, quan hi ha la primera reunió dels marmessors testamentaris de la Sr. Magdalena Miró Alegret de Llanusa (els senyors Juan Puig, Miguel Pi i Joaquim Soler i el reverend Sr. Salvador Tomàs) per fer el repartiment dels llegats del testament de la senyora Magdalena Miró. En aquestes dates es posen amb contacte amb una Filla de la Caritat de Barcelona perquè els informi sobre el possible funcionament de la Casa. Va ser durant aquests primers temps que es fan contactes amb diverses ordres religioses per saber quina és la millor per portar la gestió de la casa essent les més ben posicionades les Germanes Carmelites i les Filles de la Caritat.

Quan parlem d' " entitats sense ànim de lucre " ens venen al cap aquelles societats dels segles XVIII i XIX que entenien la seva aportació social com una manera més de practicar la Caritat cristiana.  És en aquest àmbit que la nostra entitat, allà pels finals del segle XIX, arrenca la seva història gràcies a una generosa deixa de la Sra. Magdalena Miró.  Han passat prop de 150 anys d'aquella data i tot ha canviat molt: les entitats, el teixit social, els beneficiaris i els prohoms.  En aquest sentit, una entitat com la nostra ja no pot beure exclussivament de la font de la bonhomia i la filantropia.  Les entitats (una Fundació en el nostre cas) tenen una dualitat perillosa: d'una banda han de seguir practicant, segons marquen els seus estatuts, l'absència de lucre però d'altra banda han de treballar amb totes les lligadures pròpies de qualsevol societat mercantil.  Així doncs, cal arribar al difícil equilibri del títol tot desenv