La proactivitat com a eina d'empresa

A primers de 2020, amb una pandèmia incipient, els gestors que anàvem al davant de les entitats havíem de fer una tria important: optar per la proactivitat o per la reactivitat.

Hi havia altres tries, és clar: preservar l’economia empresarial, cuidar persones, preparar equips humans... però al final tot es circumscriu a la tria anterior: proactivitat vs reactivitat.

Multitud d’entitats varen sortir del pas amb pocs o cap mitjà, administracions que responien com podien a una demanda social i sanitària descontrolada i creixent, persones que aplicaven la bona voluntat per afrontar una situació pandèmica desconeguda i generadora d’incertesa, etc.

El resultat de les entitats va ser dispers.

Com no pot ser d'altra manera, em nego a pensar que els mals resultats anessin inexorablement lligats a una falta d’acció (igualment, els bons resultats no foren patrimoni exclusiu de visionaris que “sabien com fer-ho tot bé”).

Entitats que es van deixar la pell sobre el terreny, acabaren trobant un rastre de desolació i mort darrera seu que no fou de justícia. Entitats que trucaven als serveis d’emergència i/o a l‘administració demanant ajut (així, en abstracte, doncs ningú sabia quin ajut calia) i no rebien resposta.

A totes aquestes, el més sincer reconeixement.

Però avui us vull parlar de les "entitats proactives”: aquests empresaris, gerents, directors, caps d’àrea... treballadors en suma que d’una banda van anticipar els fets i d’altra banda es tiraren a la piscina de la incertesa assumint que per assolir una gran idea, calia executar-ne moltes de mediocres.

Estic convençut que en el binomi sort-encert, els que varen treballar des de la proactivitat obtingueren un  percentatge d’encert superior.

Penso en exemples concrets a la meva entitat: quan l’administració ens instava a disposar d’un pla de contingència, l’entitat ja en portava sis versions (6!) per contenir el virus.

Quan es va parlar de EPIs, l’entitat ja disposava de mascaretes FFP2 ... certament no les adequades però suficients pel primer embat.

Quan es començava a parlar de sectorització, ja existien noves unitats i zones d’aïllament.

Quan va arrencar el confinament dur, es varen flexibilitzar els recursos humans per evitar la sobreexposició al virus.

I així anar sumant.

També recordo, com no pot ser d’una altra manera, un llistat d’errors assumits. Accions, moviments... que es varen dur a terme i, temps després, hem vist que no calien o fins i tot eren contraproduents.

Però el moviment ens era necessari: no podíem seure a la porta i “esperar instruccions”.

Ningú ens va dir que ho féssim d'aquella manera, però l’expertesa i la intuïció de l’organització ens hi va dur. 

Anar sempre un pas per davant assumint i corregint l’error, si n’hi ha, i aprofitant l’èxit, si es dóna.

Fer i ser empresa proactiva, creativa, positiva, flexible... Anticipar, anticipar i anticipar.

Recepta d’èxit ? ho ignoro.          Ingredient imprescindible ? segur que sí.

__________________________________________________

L'autor: Carles Bardera és gerent de la Fundació Casa d'Empara i secretari de FEATE