El difícil equilibri

Quan parlem d' "entitats sense ànim de lucre" ens venen al cap aquelles societats dels segles XVIII i XIX que entenien la seva aportació social com una manera més de practicar la Caritat cristiana. 

És en aquest àmbit que la nostra entitat, allà pels finals del segle XIX, arrenca la seva història gràcies a una generosa deixa de la Sra. Magdalena Miró. 

Han passat prop de 150 anys d'aquella data i tot ha canviat molt: les entitats, el teixit social, els beneficiaris i els prohoms. 

En aquest sentit, una entitat com la nostra ja no pot beure exclussivament de la font de la bonhomia i la filantropia. 

Les entitats (una Fundació en el nostre cas) tenen una dualitat perillosa: d'una banda han de seguir practicant, segons marquen els seus estatuts, l'absència de lucre però d'altra banda han de treballar amb totes les lligadures pròpies de qualsevol societat mercantil. 

Així doncs, cal arribar al difícil equilibri del títol tot desenvolupant l'acció social però des d'una perspectiva mercantil (sembla un oximoron... però a la pràctica és així). 
No oblidem que absència de lucre no vol dir absència de resultat econòmic


En aquest sentit, és, doncs, necessari reforçar les entitats amb tota mena de recursos:

  • patrimonials: doncs el resultat econòmic (el negoci ) ha d'existir 
  • instrumentals: l'origen social de certes entitats no ha de ser una excusa per justificar la manca d'actualització dels entorns on es presta el servei   
  • personals: amb administradors hàbils, patrons amb visió a llarg termini...
La combinació de tots aquests factors, treballant de forma alineada a l'objectiu estatutari però també amb visió mercantil, podrà fer que arribem al difícil equilibri

__________________________________________________

L'autor: Carles Bardera és gerent de la Fundació Casa d'Empara



Comentaris